«Hi va haver lenderroc...» Enmig dun paisatge de runa i pedres, una veu poètica sense memòria, desintegrada en un jo col·lectiu que és el de tota una generació, constata lesfondrament de projectes, de quimeres, ¿dutopies?, que el pas del temps ha produït. No és, però, un crit planyívol sinó simplement lúcid que no es resigna a perdre. Perquè de la desfeta i de la paraula pot renéixer el somni.