Si els humans rebéssim el do de parlar amb els nostres difunts, habitants afortunats del paradís, entendríem el missatge? O bé, eterns infeliços, hi abocaríem el nostre infern? A la frenètica ciutat de Nàpols, on la vida penja d’un fil dels extrems del qual estiren àngels i dimonis, en Giambattista Della Chiesa demana, com a darrera voluntat, de ser enterrat amb el seu fidel telefonino. Quan, al tercer dia d’haver traspassat, sona el vell aparell telefònic de la família i en Giambattista anuncia que és al paradís i està bé de salut, una allau de gent sepulta la ciutat i ho arrasa tot, com una nova erupció del Vesuvi. Amb la mirada i l’esperit d’un infant, amb la imaginació desbordant que caracteritza la seva obra, l’autor construeix una paràbola agredolça sobre el darrer sentit de l’existència, una tragicomèdia de sentiments exultants i vibrants que, com en les velles pel·lícules del neorealisme italià, provoca alhora les rialles i les llàgrimes del lector. A la crítica d’una societat narcisista i precipitada, en el declivi d’una civilització deshumanitzada, Folck hi contraposa un paradís de ciutats mai descrites, on els grans creadors continuen exercint el seu magisteri o on tothom cerca el bé i la felicitat dels altres. Trucades des del cel és una novel·la inclassificable, insòlita, que esdevé una crida urgent a la pau, a la tolerància, a l’entesa entre els pobles, a un viure espiritual on el ser prevalgui sobre el tenir, un cant d’esperança perquè els idíl·lics jardins del paradís reneixin en el nostre vell i dolgut món.