Els habitants del tercer món volen venir al nostre territori perquè hi troben allò que no tenen i que més desitgen; nosaltres, alguns de nosaltres, volem conèixer el seu territori perquè ens sembla que té una cosa primigènia i en certa manera sagrada i més propera a la vida real... Els uns arriben com a suplicants a les ribes del món ric, o hi arriben cadàvers; els altres van al territori paradisíac com a turistes o, en el millor dels casos, com a viatgers... Però, naturalment, no és d’això que ens parla aquest llibre, encara que també ho podria semblar si ens mirem superficialment L’Amant de Nois amb les dues cartes-dietari de Carta des del Marroc i Diari del Nepal. El viatger s’ha submergit a unes aigües potser conegudes o intuïdes, però de les quals en surt transformat. No juga a un entra i surt més o menys ràpid i més o menys costós. El que fa és amarar-se d’un món que no és el seu, es deixa trasbalsar del tot, íntegrament, des de l’estètica a la moral, passant pels sentiments més íntims i contradictoris; es transmuta. No hi ha diferència entre la impressió per una llum fins aleshores només intuïda i la vergonya que enrojola una galta jove. Hi ha una coherència profunda que cal entendre, i una sinceritat sense por dels dubtes que cal veure com a valor. Tot això, i molt més, per copsar la bellesa ho trobarem en aquestes pàgines, però cal tenir els ulls verges o haver-los deshabituat a les convencions de la mirada. Isidre Bravo viatja per abastar tot això, per tenir la sensació d’haver vist i viscut l’impossible i, alhora, per comunicar-ho, per fer-ho públic, per contribuir a la idea que viure val la pena Jordi Coca