El reconocimiento de la fragilidad es el hilo invisible queatraviesa de punta a punta las narraciones que integran este texto. He vengut a la ciutat a escriure una novel·la. Fa ja dues setmanes que sóc aquí, afectat duna esterilitat embriagadora. Els meus quaderns estan en blanc, com fa una estona el meu estómac. He sortit de lhotel i he entrat al restaurant que hi ha just al seu davant. He perdut, ja, el compte de les vegades que hi he sopat, des que el Tíber sendinsa en els meus dies i en les meves nits. Estic assegut en un racó. Hi ha un fum espès que desordena capriciosament la llum i les ombres. El local és ple. A lúnica taula buida shi asseu, com cada vespre, la madona del restaurant. Torn a pensar que és ben bé com una àvia. Tracta els cambrers amb autoritat, però. La mirada que els llença quan shi acosten, un rere laltre, per fer els comptes de la jornada no és gens dolça. Al meu davant, lhome gras i fastigós que cada nit ha ocupat la mateixa taula consumeix el darrer glop del seu primer amaro. Avui porta un transistor aferrat a lorella, amb el volum prou alt perquè tots els cambrers facin alguna aturada al seu costat, entre viatge i viatge, per assabentar-se del resultat del partit de futbol. Alguns cops, el cambrer més vell ha deixat, fins i tot, el plat amb les postres dalgun client sobre la taula, pendent dalguna jugada intuïda en les ganyotes del gras i en els crits del locutor. A la meva dreta hi ha un home que em resulta familiar. Em sembla que és el conductor dun dels autobusos que avui mhan portat fins a la Piazza Venezia. La seva solitud, no sé ben bé per què, mestranya. Ha menjat porc amb un acompanyament despinacs. Beu molt. Després de cada mossegada ha fet un glop del vi que li han portat en una gerra de litre.