A mig camí entre la crònica dautosuperació i la novel·la, Haruki Murakami narra, a De què parlo quan parlo de córrer, el canvi que va suposar per a la seva vida la disciplina imposada per la voluntat de córrer. Jove noctàmbul, aficionat al jazz i amo dun bar, Murakami descobreix, als trenta-tres anys, la seva vocació literària. Però descobreix també la incompatibilitat duna vida creativa amb una vida desordenada, i decideix fer un canvi radical. És aleshores quan es sotmet a una dura disciplina física i comença a entrenar per córrer maratons. En un relat íntim i commovedor, lautor es despulla per primera vegada davant dels seus lectors. Autor amb molta privacitat, poc donat a declaracions públiques i amb poca tendència a mostrar la seva vida personal, Murakami troba a De què parlo quan parlo de córrer una manera literària, molt en la línia de les seves novel·les, de despullar-se i explicar no només el procés dautosuperació sinó també la seva manera de treballar i, en definitiva, la seva manera de veure el món en el qual ens ha tocat viure. Però no a través de la novel·la, sinó de la seva pròpia realitat.