Amb el poemari A flor de pell el lector té a les mans un conjunt de poemes formalment clars, directes i intel·ligibles. El poeta no és un estilista, ni un virtuós de la forma. Sacrifica el fons a la forma, sense deixar de tenir cura, però, en la musicalitat del vers i en la bellesa dels mots. No s’obsessiona, però, en el conreu de la forma, ni cau en l’heretgia culteranista. Sap què vol dir, i sense enfarfegar-se verbalment ni recrear-se en mots obscurs, comunica el seu missatge d’una manera nítida i transparent. Un exercici, cal reconèixer-ho, poc freqüent en el nostre escenari poètic on, molt sovint, l’afany d’esdevenir formalment críptic és una màscara estètica, més que no pas l’expressió d’una ànima complexa. La poesia de Francesc Orenes és una poesia vitalista i que transmet desig de viure, poesia catàrtica, purificadora; poesia introspectiva. També es pot qualificar la poesia d’Orenes de filosòfica, perquè en ella hi ha una meditació lírica sobre l’existència humana, sobre les opcions fonamentals, el do de la natura, la riquesa insondable de l’amor, el caràcter efímer i caduc dels nostres projectes i esperances, el dolor, com etern obstacle que, una i altra vegada, fa acte de presència en les nostres existències. No és, tanmateix, una poesia existencialista, ni una lírica abocada al desencís de la mort; tampoc no és una poesia de la nostàlgia. El poeta no es recrea melangiosament en un record ja passat, ni en l’enyorança d’un paradís definitivament perdut. No hi ha recança, no hi ha desesperació, no hi ha mirada enrere. Con el poemario A flor de piel el lector tiene en sus manos un conjunto de poemas formalmente claros, directos e inteligibles. El poeta no es un estilista, ni un virtuoso de la forma. Sacrifica el fondo a la forma, sin dej