Una vegada hi havia un recull de contes que no va arribar mai a impremta. Es titulava La pell dels anys i va quedar finalista al premi més emblemàtic de l’època, però… El però venia de la temerària combinació de les històries. L’autor s’havia proposat barrejar l’aigua amb l’oli, el sucre amb la sal, la mel amb el vinagre, etcètera, a més d’alternar els personatges més joves amb els més vells, passant pels de totes les edats. La seva motivació era prou legítima —allò de mostrar les moltes cares de la vida i els efectes del pas del temps—, però no se’n va sortir, de col·locar el llibre. Al final, va optar per la sensatesa que li recomanaven els editors i va redistribuir els contes en uns blocs més coherents i digeribles… Ara que Edicions del Salobre em proposa una recopilació de tots els meus contes, res millor que recuperar el títol primitiu. Perquè encara m’agrada —sento que encara expressa el que volia dir— i perquè dóna sentit a la varietat de textures i registres que el lector hi trobarà. Que ningú se’n sorprengui, doncs. La major part dels contes van ser escrits entre 1979 i 1985, en una seqüència que ara se’m faria difícil (no impossible) de reconstruir, però no crec que tingui gaire importància. Perquè em miro aquell període com una llarga etapa d’experimentació, amb el conte com a laboratori per destil·lar moltes lectures i per aproximar-me a les novel·les que escrivia en paral·lel. Per aquesta dificultat de recuperar l’ordre d’escriptura —i per la renúncia a fer-ne altres agrupacions, sempre artificioses—, m’ha semblat millor que el recull d’ara s’articuli segons l’ordre cronològic en què van aparèixer les publicacions. Així, per atzars editorials, el primer conte passat per impremta va ser una història tan