«“N’Antoni Vidal és un home...” Així definia Blai Bonet el poeta, l’any 1989, per il·lustrar fins a quin punt el marbre amb el qual ell modelava la poesia s’extreia de la vida mateixa. La paraula d’Antoni Vidal Ferrando (Santanyí, 1945) arribava en el moment d’entrar a les portes de la maduresa, amb la vivor de la cendra colgada de la poesia, que havia mantingut fins llavors en secret. Mestre, historiador, contemplador, la seva veu, a partir de 1985, es va mostrar continuadament al públic, amb dues fites importants fins ara, Cartes a Lady Hamilton i Cap de cantó. La literatura, finalment, contra tota dita popular, ha estat el pa nodridor de la seva existència. En els començaments, l’amistat i magisteri de Bernat Vidal i Tomàs, sota el qual es presentava un jove poeta empeltat de poesia lorquiana, i el reconeixement de Blai Bonet foren decisius; com ho foren, en la formació de l’esperit, la infància malaltissa, les rondalles i les lectures de les grans novel·les d’aventures. Les tertúlies de Santanyí que acomboiava Vidal i Tomàs, a les quals acudien Fiol, Frontera, Antònia Vicenç, Miquel Dolç, Francesc de Borja Moll, Llompart, Vidal Alcover i molts joves dels anys seixanta, van ser el caliu de futures i renovades vocacions literàries. Antoni Vidal Ferrando sembla sorgit de la feresa siciliana: fill d’una illa, esquerpa a vegades, i mediterrània, el seu to s’ha apropat a l’essència, al determini transcendent, a l’amor pel llenguatge, però lluny, tal com afirma ell mateix, del “missatge imperatiu”. El poeta obre el cabdal de rius diversos perquè el lector hi flueixi lliurement: els colors de l’ànima, els colors civils, els colors de l’amor, els colors de la mort. En els anys del realisme social, la dificultat per a ell és l’haver de renunciar a l’acord més íntim de la lírica. A les darreries dels seixanta