Ben sovint es canten i selogien els valors de la diversitat natural, la riquesa animal i vegetal, i com a contrapunt es denuncien els perills duna regressió o salcen veus que alerten dels daltabaixos que provocaria una reducció de les espècies o la pèrdua dels espais naturals, de tot de territoris del planeta que suposem I voldríem verges.També es canta i selogia la diversitat cultural, lesplendor dels mites i rituals, els costums diferents, les formes variades de vestir i de menjar, les concepcions particulars del temps i lespai pròpies de cada poble, les creences sobre la vida i la mort, la relació peculiar de cada grup humà amb lentorn que laixopluga. No són, però, tan eloqüents (ni tan urgents) les veus que reclamen la pervivència de la diversitat lingüística i, fins í tot, hi ha el sentiment prou generalitzat que lexistència de llengües diferents crea problemes de comunicació en aquest veïnatge universal; que les llengües ens separen I ens tanquen al marge del progrés. A Patrimoni natural Jesús Tusón reivindica la pluralitat de llengües, les diferents maneres de dir el món, els sistemes de comunicació I dexpressió que els grups humans hem desenvolupat al llarg de molts mil·lennis, com a manifestacions i concrecions del nostre senyal més distintitu: el llenguatge, sense el qual no seríem humans.