Déu és un objecte estrany en la vida dels infants del nostre temps. Són fills d’una cultura on Déu és absent o com a mínim ha quedat eclipsat rere una constel·lació de petites divinitats. Viuen en un món sense Déu, juguen en un món sense Déu. L’experiència religiosa recula al pla de l’estricta intimitat. Des de la convicció que Déu és aquell Amor còsmic que alena la persona i la condueix a la màxima plenitud del seu ésser, l’autor considera que és valuós que els infants descobreixin, en el fons del seu ésser, aquesta energia creadora de bondat, de veritat i de bellesa. Els pares –diu– hem de potenciar en ells el desig de saber, però sobretot, d’estimar. L’infant és un forjador de preguntes inquietants. És crític, veloç, impertinent a voltes. Els seus interrogants fan envermellir. L’infant no coneix, encara, el tabú, ni és esclau del llenguatge políticament correcte. Descarat, innocent; pregunta i espera resposta. No s’acontenta amb qualsevol resposta. Vol raons, aspira a entendre el que pregunta. D’aquí el títol d’aquest llibre i la seva estructura, en forma de diàleg entre mare i fill. Les preguntes que es plantegen, algunes reals, altres elaborades, parteixen de l’experiència real de l’autor, pare de cinc fills, i se centren, sobretot, en la qüestió de Déu, la llibertat i la mort