Els colors del vent és un conjunt de poemes construït amb un clima simbolista, en el qual ja el mateix títol actua com a metàfora del pas del temps. En el poemari, trobem articulat el treball poètic de l’autor sota dos pilars essencials: el record i el desig. Un record farcit de malenconia per la constatació de les coses perdudes i ambientat en uns paisatges que pretenen exercir d’elements actius per a acollir el lector en una determinada atmosfera, oberta a compartir sensacions. I, d’altra banda, el desig. L’erotisme omple molts del poemes de tactes i sensacions plenes. Es juga clarament amb l’element amorós sensual, de vegades clarament sexual que sorgeix de l’anhel, fruit del record de l’experiència; de l’expectativa delitosa de l’acompliment sexual i , també, de la intensificació del mateix procés amatori. I, dominant-ho tot, el temps, que assumeix el paper de veritat indefugible. No és solament un enemic impossible de vèncer, sinó que s’erigeix com a element fonamental que emmarca la realitat i sense el qual res no és i res no pot esdevenir-se.