Els valencians i la seua llengua pròpia formen un matrimoni dificil, tragicòmic, a vegades virulent i de fa segles enviscat en el llarg trànsit de l’amor a l’(auto)odi. Un moment abans de l’abisme –cada pocs dies mor una llengua al mòn, i si no mor, somia amb la mort- aquesta relació d’altíssim risc havia trobat un motiu d’unió sobre les seues discrepàncies a l’entorn de la Norma, Voler ser normal és una ingenuïtat com quansevol altra, però una llengua és un delicat mecanisme de rellotgeria que, sense pautes fixes, ja no té res a vore amb el Temps, sinó amb el Caos. Les Normes de Castelló no són gran cosa, simplement un petit rellotge on, quan les dues busques s’ajunten al cademunt, tots llegin: “les dotze”. I això és tot. Setanta anys després, aquelles velles regulacions ortogràfiques han demostrat tenir mala salut de ferro. És el moment perfecte perquè desaprensius com Xipell – ben conegut com a dibuixant i provocador cultural- pugen introduir-hi un poc d’humor i de frivolitat. Els alumnes encarregats d’estudiar-les ho agrairan. Una norma és un rellotge. Però el Temps, de vegades, no ho sap. (Joan Garí)