En aquest estudi s’analitzen els usos del telèfon mòbil més comuns entre adolescents i joves, aixícom els canvis que la irrupció d’aquesta tecnologia ha produït en les formes de relació, tant amb els amics com amb els pares. El moment en què la majoria dels menors adquireixen el telèfon mòbil ha quedat fixat al voltant de l’entrada a l’ESO, esdevenint en certa mesura un ritu de pas d’entrada a l’adolescència. És en aquest instant que els pares cedeixen a la compra del mòbil perquè els permet tenir permanentment localitzables els seus fills, fent menys traumàtica l’adquisició d’autonomia pròpia de l’adolescència. Així, es configura un pacte implícit entre pares i fills: els fills se senten més autònoms gràcies al mòbil, i els pares se senten més segurs perquè tenen més “controlats” els fills. L’adquisició del mòbil, en relació a l’autonomia, esdevé paradoxal: la tinença del mòbil accelera el procés d’adquisició d’autonomia per part dels adolescents, però alhora en limita el llindar màxim d’autonomia al qual poden aspirar, ja que passen a estar permanent connectats als pares. Aquest estar connectat de forma permanent, ja sigui amb els pares, ja sigui amb els amics, actua com una mena de sisè sentit que ens manté permanentment pendents d’un entramat comunicatiu que es canalitza a través del telèfon mòbil. Aquesta necessitat d’estar connectats fa que els nois i noies pràcticament no desconnectin el telèfon mòbil en cap instant del dia, ni a casa ni a l’escola. El fet que els adolescents tinguin poca capacitat de despesa deixa en segon pla les trucades, situant-se com a preeminen