Aquest volum és la continuació del primer de la Història de lInstitut dEstudis Catalans, publicat el desembre del 2002. Lanterior volum estudiava les finalitats de lobra i de lorganització de lInstitut fins a lacabament de la Guerra Civil del 1936-1939. Es reprèn aquí el fil on sel va deixar: la refundació de lIEC, el maig del 1942, a casa de Josep Puig i Cadafalch per aquell grapat de membres supervivents que no havien estat obligats a exiliar-se. Privat del seu estatge, dels seus materials i de qualsevol suport oficial, lInstitut va aconseguir sobreviure i aviat va convertir-se en un punt de referència ineludible de la resistència cultural al franquisme, alhora que va restablir els lligams acadèmics internacionals després de lacabament de la Segona Guerra Mundial. Van ser trenta vuit anys de precarietat i destretors, durant els primers vint dels quals, com a mínim, lInstitut estigué amenaçat i obligat a una pública clandestinitat malgrat que les gestions per recuperar el local i el reconeixement començaren ben prompte. Sense els esforços i la fidelitat dels seus membres lIEC no hauria subsistit, ni tampoc sense el suport econòmic del patrocini privat. Però la insuficiència crònica dels mitjans de què disposava lIEC reduí labast de la seva obra durant més de tres decennis i mig. Tot i això, va ser en el període de 1942 a 1960, quan la llengua i la cultura catalana estaven més marginades per la dictadura, que el paper de lInstitut tingué més rellevància com a nucli de relació entre estudiosos i punt de referència a linterior i a lexterior, i doncs testimonià que la cultura en llengua catalana no havia mort.