Joan Oleza La vida d’en Ramon Descós navega sinuosa i esmunyidissa, com la d’un pícar postmodern, entre les turbulències del maig del 68, del final de la dictadura, de la cabotejant transició, dels anys de la majoria absoluta socialista i de l’atmosfera de corrupció de la vida política i les altes finances, per una canviant geografia que el condueix de València, Barcelona o Madrid a Cracòvia o Chicago. Una tràgica història d’amor, la dolorosa conciència d’una jove abocada abruptament des de la infància a la vida adulta, i una incerta herència, d’origens dubtosos, vinculen el relat a l’abandonada casa pairal a l’illa, al bell mig d’un poderós bosc d’alzines, sota lamenaça de ponent. Allí aflueixen, per mor d’una cita insòlita, el dos personatges que, des d’edats i sexes diferents, es disputen sense mediació el domini del discurs: les seves veus prenyades de memòria, d’afanys, de sentiments i ressentiments dissonants, susciten el capgirament històric de tota una època.