Laforisme em sembla un gènere prou atractiu per trencar la prudència que hauria de tenir a lhora, si no descriure, sí de presentar una obra als lectors. En el meu vessant poètic mengresca el repte de practicar la gasiveria verbal. Vull dir les coses de forma precisa, breu: de dret a lessència. És un treball de destil·lació de versos o de frases fins a deixar el pensament nu, encara que comporti fer-li passar fred. És en aquesta manera destructurar on laforisme hi entra de ple. Confesso des dara que tot plegat neix, a mès del repte, duna voluntat de joc que em permet posar un pessic de sal i pebre a alguns desvaris o propostes humanes que sovint trobo descoratjadores. Amb tot, no mhe pogut estar de reflectir opinions própies en alguns temes, posant o traient ferro segons locasió. Amb això provo de justificar les contradiccions que shi troben, encara que, ben mirat, el mòn és fet de realitats diverses: res no és, doncs, del tot contradictori. Daltra banda, evitar les contradiccions hauria demanat més proximitat per part meva, i aquesta no ha estat la intenció. Estic convençuda que daforistes en som tots. A tots ens agrada esmolar la llengua i sentenciar en tal o tal tema: és connatural a lespècie humana. Això em fa pensar que, en algun moment, trobaré una certa complicitat o bé un rebuig taxatiu, ho accepto: aquest vol ser un joc compartit. Introspeccions, Obvietats i Impertinències és fruit dobservacions i reflexions sobre aspectes més o menys quotidians: noticiaris, lectures, paisatges... Aquesta obra lhe estructurada en tres parts: la primera, Introspeccions, és una reflexió més poètica, més lírica, més xiuxiuejada. La segona part, Obvietats, planteja una reflexió menys poètica, més crítica, unes preguntes sovint sense resposta, i les que s&a