«I aquesta és la meva derrota, l’exili a què, com a simple homínid, em condemna la teva presència d’aleshores. L’únic amb el qual jo hauria pogut salvar-me era l’únic de mi que no desitjaves. L’única manera com hauries pogut ajudar-me era congriant les aigües còsmiques en el reduït hàbitat de l’espai que restava entre nosaltres quan junts, molt junts, ens adormíem plegats units per l’abraçada. Tot l’univers compareixia allà, en aquell moment, anul·lant espais i temps raonables, i s’esquinçaven les teories més metafísiques del món quan comprovava que l’univers, amb tota la seva magnitud inimaginable, cabia en els reduïts mil·límetres que deixàvem entre els nostres cossos herètics i blasfems en l’abraçada de dues carns, de dues pells, de dues realitats eternament rosades. Restar abraçat a tu era oblidar el món, fins i tot oblidar-me de mi mateix i convertir-me en algú, o alguna cosa, que després de tant de temps –potser fins i tot per primer cop en la seva vida– participava de l’àpat d’ambrosia més copiós a què gosaven convidar-lo els déus: viure de l’alè d’un cos i de les constel·lacions d’una mirada.»