Aquesta obra contrasta dues Barcelones. L’una és la Barcelona-model. Model en el sentit de referent a seguir, pauta que els planificadors urbans i els arquitectes de tot el món imiten o citen. Model entès, així mateix, com a maqueta o reproducció ideal d’una ciutat que ha vist realitzat el somni daurat d’una identificació absoluta entre la perfecció del pla dissenyat i unes relacions socials no menys projectades, sense desassossecs, sense conflictes, submisa. Igualment, Barcelona és una model o, més ben dit, una top-model, una dona que ha estat ensinistrada per romandre permanentment atractiva i seductora, que es passa el temps posant-se guapa davant del mirall, per després ser exhibida en una passarel·la destinada a les ciutats-fashion, el més in en matèria urbana. És la Barcelona-èxit, la Barcelona que està de moda, com ho demostren els turistes que la visiten. A l’ombra d’aquesta Barcelona modelada i modèlica, la Barcelona concebuda com a marca comercial, la Barcelona-negoci, el que hi trobaríem és una altra Barcelona: la real, la que desnona llogaters insolvents, la que amaga els seus miserables de la mirada pròpia i aliena, la del barraquisme invisible, la de la destrucció dels barris que cobdicia l’especulació i l’abandonament dels qui descarta, la de les batudes policíaques contra immigrants sense papers, la de la repressió contra els ingovernables. D’una banda, la Barcelona dels polítics, els promotors turístics i els inversors immobiliaris; de l’altra, la d’una humanitat considerada inservible o desobedient. L’una rep premis internacionals al seu disseny i veu afalagat el seu esperit cívic; l’altra rebenta per dintre i per fora a Ciutat Vella, al Poblenou o al Carmel. L’una va néixer i ha viscut com una colossal mentida. L’altra literalment s’ensorra.