Sembla que Satie va concebre aquesta obra – que anticipa el teatre dadaista dels anys vint i fins i tot el teatre de l’absurd dels cinquanta – a finals del segle XIX, durant l’època en què va col·laborar amb l’humorista de Montmartre Jules Dépaquit. Però no fou fins al 1913 quan va reprendre la feina, reduint el primer treball de cinc actes en un de sol. Aquest mateix any va fer una representació privada a casa del compositor i crític Roland Manuel, però no fou fins al 1921 quan l’obra va ser representada al Teatre Michel, durant una sessió de teatre buffo organitzada per l’actor i director de teatre Pierre Bertin. Entre les diverses anècdotes que tenen lloc durant l’obra, destaca el conflicte que anuncia la lluita de classes, entre el baró i el seu criat. D’altra banda, es perfila la constant lluita de Satie contra el formalisme i el racionalisme cartesià aplicat a la música i a l’art en general, tal i com demostra l’anàlisi dels noms que l’autor escull pels seus personatges. Per últim, cal destacar la presència a l’obra de l’anteposició de la intuïció sobre la raó, així com l’ús dels sorolls dins la música, reivindicat pels futuristes de l’època. Fidel al principi segons el qual la música mai ha de sobreposar-se a la paraula, Satie va compondre per aquesta comèdia lírica set ballets que constitueixen una mena d’intermedis entre els diàlegs. Aquests balls estan escenificats per un pianista i un mico mecànic que el protagonista de l’obra, el Baró Medusa, ha fet fabricar per a la seva diversió. Sense cap dubte, es tracta de l’encarnació de l’inconscient del baró que, juntament amb el seu majordom Policarp i el mico, configuren un mapa força fidel de la personalitat i l’estil del propi Satie. Tal i com ell mateix cita a l’inici de l’obra: “Aqu&a