Els dos primers volums de la Contrahistòria de la filosofia demostren, entre altres coses, que els presocràtics no existeixen; que Plató aspira a un acte de fe immens de les obres del materialista Demòcrit; que Epicur no és un garrí; que lepicureisme dura més de cinc segles; que més de mil anys de gnosticisme llicenciós cauen en loblit de lEdat Mitjana després de lesbandida de la historiografia dominant; que hi ha molts cristians hedonistes; que Montaigne no va escriure els Assaigs, sinó que els va dictar —cosa que canvia tota lestructuració de lobra...—; que, a través de la seva «filla sobrevinguda», Marie de Gournay, dóna impuls al segle següent; etc. Precisament aquí, el segle XVII està tractat amb la idea de desconstruir mites i llegendes de la història oficial de la filosofia —convertida en la història de la filosofia oficial. Als antípodes dun «Gran Segle» de postal amb Descartes, Pascal, Fénelon, descobrim una constel•lació de «llibertins barrocs» que, encara cristians, beuen de les fonts de Montaigne, dels relats de viatge dels descobridors del Nou Món, de les sales dobjectes insòlits, de les lliçons que donen les lents astronòmiques, de les anamorfosis dels pintors... Aquests filòsofs es diuen Charron, La Mothe Le Vayer, Saint-Évremond, Gassendi —o Spinoza, que curiosament mai no ha estat estudiat des de la perspectiva de la seva especificitat hedonista...