Sánchez Llibre hizo un cierto trabajo de mediación, muy necesario. Cuando alguien decía yo me levanto, él conseguía que siguiera. Francisco Caamaño Secretari d’Estat de Relacions amb les Corts La jugada és aquesta: Maragall té l’aval de Zapatero, tot i que el president del Govern espanyol sap que l’Estatut es reformarà a Madrid, com ja va passar amb l’Estatut de Sau (1979) i el de Núria (1932). Zapatero sabia que si no donava l’aval i no acceptava les nostres propostes –que significaven aprovar l’Estatut– tot plegat seria un fracàs personal. El mateix dijous 29 al matí jo vaig parlar al Congrés dels Diputats amb alguns diputats importants del PSOE, com l’Alfonso Guerra o en Txiqui Benegas, que em van preguntar: –Oye, ¿se va a aprobar el Estatut o qué? –No creo que aceptéis nuestros planteamientos –els vaig contestar. –Hombre, tú ya sabes que una cosa es el posible acuerdo en el Parlamento de Cataluña y otra la tramitación en las Cortes Generales. –En teoría, el presidente dijo que aceptaría lo que saliera del Parlament, pero yo no lo veo nada claro, la verdad –vaig respondre, perquè en quell moment em pensava que no hi havia res a fer. La cosa no pintava gaire bé, la veritat. I des de Madrid tot es veia encara més magre.