«Les absències de la nostra vida, les enyorances, la mort, la solitud, el silenci, el dolor... Tot és més suportable si s’observa rere la màscara de la bellesa i de la poesia. Sota la contemplació de la bellesa el poeta troba l’harmonia, la serenitat i la tranquil·litat que tant necessita per tal de sentir-se viu i estimat. «¿Què és la bellesa sinó aquella màscara darrere la qual tota la crueltat i malícia que ens mostra l’existència s’apaga i queda diluïda per uns instants mentre l’artista busca aixopluc en un altre món imaginari?... ¿No és gràcies a la bellesa que el poeta, i també l’ésser humà, troba la pau interior que tant anhela i, en conseqüència, aquella suposada felicitat que tots busquem?...» Aquests vint poemes esplèndids no pretenen pas ser cap resposta. Senzillament són la resposta d’un ésser que viu, que estima i que pateix. El llegat d’algú que tan sols aspira a ser viscut, estimat i patit per tots aquells en qui vol i pot reconèixer-se.