Hollywood va convertir Neró en un piròman enfollit tocant la lira i cantant la destrucció de Troia, en una inoblidable actuació de Peter Ustinov. L’Església el va transformar en un monstre sanguinari, en un intent per a desacreditar el món pagà. Ara, la moderna historiografia el veu com un personatge dominat, bona part de la seva vida, per una mare, Agripina, intrigant i ambiciosa, que assassina el seu marit, l’emperador Claudi, per convertir-lo als 17 anys en el nou emperador del més gran i perllongat Imperi que mai no ha existit. En realitat, Sèneca i ella l’utilitzen mentre ells es reparteixen el poder i un Neró enamorat d’una esclava descobreix la seva vocació d’artista. La tensió esclata. La raó d’Estat s’imposa sobre l’amor filial. Agripina ha de morir. El matricidi es compleix. Ara el poder resta en mans de Sèneca i Neró, però no per molt de temps. Sèneca, acusat de ser el cervell ocult d’una conspiració, és obligat a suïcidar-se. L’emperador, solitari i mal vist pel senat, es mostra incapaç de dirigir aquella gran màquina del poder. La insurrecció de l’exèrcit l’obliga a fugir i, mentre el suïciden, demostra que per a ell ha estat més important l’art que el poder tot exclamant Ah, quin gran artista mor amb mi!