Mari Santpere és enorme i maternal. Abstèmia, xerraire, és una naturalesa desbocada dins les nits boges de la menestralia i de la petita burgesia. Ha trobat el punt dolç entre el geni i la ridiculesa i sap riurs della mateixa sense fer mal a ningú. Després ve la senyora Pigrau, laltra cara de les nits boges, que es recorda dels pobres per Nadal. La senyora Pigrau és, aleshores, una senyora de lEixample, que diu coses verdes sense esqueixar-se, que no se ensenya més enllà del turmell de la paraula. Darrera della, lombra den Josep Santpere, artista que senamorà de Barcelona, com avui ho ha fet la seva filla. Sentimental, la veu rogallosa sentendreix quan enfila records; però cal, sobretot, centrar-nos en els ulls de la Mari Santpere, és allí on ella no és capaç damagar res, ni amb la paròdia ni amb la comèdia. Sesvaneixen aleshores la digna senyora Pigrau i la cabaretera de bastaix i ens trobem amb una dona que ha tingut la sort de triar el seu destí.