Al Viatge pel País Valencià, quan entre els volts i revolts de la prosa de l&185;autor arribem a la ciutat d&185;Alcoi, Joan Fuster expressa la queixa que ningú no hagués escrit encara la novel&183;la de la primerenca industrialització alcoiana. Que el temps anés sepultant tanta matèria primera sota muntanyes d&185;oblit sense que el preuat fruit narratiu madurés en eixa branca de l&185;arbre de la memòria col&183;lectiva que és la literatura semblava a l&185;escriptor de Sueca una oportunitat perduda, una altra més. Si Alcoi era un cas anòmal en el context valencià, l&185;absència d&185;una novel&183;la amb el seu rerefons fabril era una altre dèficit a afegir a la llista d&185;anomalies col&183;lectives. Fuster s&185;enyorava així de la inexistència d&185;un Narcís Oller valencià, desig tan lícit com impossible, capaç de donar veu a tan bigarrada i silenciosa comèdia humana. Amb la publicació de La caixa negra de l&185;alcoià Jordi Botella per l&185;editorial Brosquil es pal&183;lia en bona mesura aquella mancança assenyalada per Fuster, amb l&185;avantatge que ja no es tracta de posar dempeus un naturalisme anacrònic sinó de reflexionar sobre la més rabiosa contemporaneïtat. I de fer-ho a través de la crònica novel&183;lada i descarnada de l&185;auge i decadència d&185;una societat embadalida en els tòpics fàcils, alimentats per propis i estranys, de la seua anomalia. Novel&183;la total, novel&183;la-assaig que té com a eix central la reconstrucció dels basaments del passat per explicar les runes del present, la de Jordi Botella és una proposta ambiciosa i reeixida que estén el seu fil argumental fins a la recuperació del poder per la dreta (si és que mai l&185;havia perdut). Per fi unes vides al besllum del fum de les xemeneies, en un escenari on sempre perden els moros i guanyen els cristians. I el plaer de repensar-nos, amb una finestra mig oberta a l&185;esperança.