A Aparador d’ombres amb corc , Alfons Navarret es proposa amb èxit de resseguir el camí de la gran poesia lírica europea moderna, assenyalat per fites lluminoses que duen noms com els d’Ungaretti, Pavese, Joan Vinyoli, Blai Bonet o Miquel Àngel Riera. Alfons Navarret els convoca a tots a manera d’esperits tutelars i, sota la seva protecció, reïx a apuntalar un discurs líric brillant en l’expressió i pulcre en l’aspecte formal, vehiculat a través d’un magnífic treball de llenguatge i d’estil. La poesia d’aquest Aparador d’ombres amb corc, de factura orgullosament artesana, es preocupa de les modulacions que adquireix la vida moral en afrontar determinades situacions que la posen a prova: el dolor de l’esperit a causa de la ferida original i el dolor propi d’aquells qui gosen estimar, la consciència de la finitud, la inexorabilitat del pas del temps, la malenconia per les roses que ja no seran collides, la temptació de llençar-se a l’abisme o la força inaugural que resideix en la paraula. Tot, a favor d’una escriptura tensa, fibrada, que revela en Alfons Navarret allò tan poc freqüent: un poeta digne d’aquest nom.