La correspondència de Joan Fuster , conformada dia a dia durant més de cinquanta anys, constitueix així, en primer lloc, pel volum, la diversitat i la qualitat dels seus interlocutors, una font preciosíssima per al coneixement i l’estudi d’un període particularment difícil de la història, la cultura i la societat catalanes. Hi trobem reflectits, a través de la seua mirada i la dels seus corresponsals, i expressats en les seues paraules, els principals esdeveniments de l’època, especialment els que afectaven més de prop la cultura catalana, i els sentiments entre el desànim i l’esperança, que aquests esdeveniments despertaven. Hi ha, així, com a tema obsessionant durant tota la postguerra, la persecució i repressió de la llengua i la cultura catalanes. Però també els esforços de reconstrucció: la represa del valencianisme de preguerra els contactes amb el món català de l’exili i amb els nuclis resistents del Principat, els premis literaris, les trobades d’intel.lectuals castellans i catalans, les editorials i les revistes en català, l’efervescència i la renovació de la Universitat, la unitat de la llengua, el sacseig d’una societat “en perpètua somnolència digestiva”, el valencianisme i el catalanisme polítics, la fi del franquisme i la transició democràtica, l’estatut d’autonomia, les esperançes i els avanços reals en la recuperació cultural i lingüística, “nacional”, i també les dificultats, les regressions i els desenganys.