Al llarg de la història, generacions successives de dones han nascut i han mort sense que les seves vivències hagin transcendit lesfera íntima i familiar. És cert que la immensa majoria dhomes tampoc no ha passat a la història, però si més no nhan tingut loportunitat. En canvi, laltra meitat de la humanitat, les dones, precisament per la seva condició, han restat en loblit. Només unes quantes, per raó de la seva posició singular i gairebé sempre per motius circumstancials, han aconseguit emergir de lanonimat i perpetuar el seu nom i la seva memòria. És aleshores quan tenim locasió de copsar una personalitat femenina, perduda dins dun món masculí i reduïda encara, la majoria de les vegades, a la seva condició procreadora. Resseguir el casal comtal de Barcelona, des de Guifré el Pilós a Martí lHumà, es redueix sovint a centrar la mirada en els vint-i-tres homes que se succeïren, al llarg de cinc-cents anys, fins a la dolorosa extinció de la línia successòria masculina. Al seu voltant, com satèl·lits misteriosos, apareixen noms de dones sorgides del no res, destinades, en el seu trànsit fugaç per la història, a perpetuar la nissaga, no pas la delles sinó la del marit.