La història dels darrers trenta anys del Barça no s’entén sense evocar la figura de Josep Lluís Núñez i Clemente. Encimbellat i, alhora, maltractat, insultat i també lloat, la seva obra es visualitza amb més nitidesa amb el pas dels anys, igual que s’observa amb més respecte el mandat d’Agustí Montal o d’Enric Llaudet, com s’interpretarà el de Joan Laporta passats uns anys, i qui sap si ja no farà tanta basarda recordar el de Joan Gaspart. Ara l’esperit de Núñez és cabdal en l’entorn del Barça, amb el seu llegat es critica o es castiga la junta de Joan Laporta. Ho va ser abans d’assolir la presidència el 1978, quan de la mà d’una sèrie de personatges va traçar un pla modèlic i va arribar al poder. Núñez arriba al club per iniciar una revolució al Barça i a les estructures futbolístiques. El club fou el principal trampolí per assolir notorietat en la vida pública del país, i permetrà a Núñez liderar un moviment social i esportiu que, encara que mancat d’èxits en el futbol els primers anys, tindrà una força implacable fins i tot contra el poder polític.