Al soterrani hi venien les dones, fins i tot quan no havien de comprar res, sense ni la més mínima intenció de comprar, sempre venien, gairebé totes, en qualsevol moment, per pusil·lanimitat, només per poder intercanviar un parell de paraules; es veia clar només amb la seva aparició a les escales de formigó i completament clar quan baixaven al soterrani i entraven, que havien fugit de les seves cases horroroses per assossegar-se, per tenir una possibilitat de viure. El soterrani era per a moltes d’aquestes persones de la barriada, moltes vegades, l’única i darrera salvació. Moltes havien convertit en un hàbit la visita al soterrani i hi apareixien diàriament, no per pobresa entraven eventualment, diverses vegades al dia, al soterrani per comprar una insignificança, per exemple cinquanta grams de mantega, sinó perquè d’aquesta manera tenien la possibilitat de baixar al soterrani a petits intervals essencials, així ho semblava, per a la seva vida, d’escapar-se del seu entorn en molts casos mortal. La confusió amb què baixaven al soterrani era per a elles una prova d’innocència.