Sota l’advocació de l’heroi errant de la novel·la de Charles Robert Maturin Melmoth the Wanderer (1820), la nau del nostre autor, tal vegada ell mateix, orsa vers un paratge ignot de l’Oceà Pacífic [...]. L’acompanyen imatges de ports visitats i de dones del passat, celebrades amb cants tradicionals, i el record o el desig dels bancals del seu país d’Otos, a la Vall d’Albaida. En la seva llarga i atzarosa ruta el Melmoth troba el rastre d’altres famosos vaixells, com el ‘Pequod’ de Moby Dick i el ‘HMS Beagle’ de Charles Darwin, i de personatges antics d’història i de llegenda [...]. Una estada a Santa Mira, la ciutat envaïda pels extraterrestes, que és ara Barcelona i adés París, interromp momentàniament el seu viatge, reprès tot seguit en altres paisatges i sota altres identitats, al Far West de John Ford i al Sahara del novel·lista francès Pierre Benoit. A l’horitzó es dibuixa sempre la silueta d’una dona inassolible i múltiple, que porta noms mitològics de gran ressonància literària —Galatea, Antinea, Jenny [...]. Als peus d’aquesta figura finalitza la travessia del vaixell cansat i vell [...]. El seu lloc l’ocupa aleshores una altra nau, la Goleta Jack London, que condueix el lector al Japó dels samurais i a l’Israel del vell rei David i del seu fill Absalom. El llibre acaba en un retorn amarg a l’escenari miserable de les heroiques aventures de Conrad i de Salgari, l’Oceà Índic del tsunami i dels atemptats suïcides d’avui i de les matances de Suharto d’abans d’ahir. En aquests temps mediocres i corruptes —ve a dir-nos Joan Antoni Martínez— l’èpica ha esdevingut l’afer particular d’aquells que, com el seu Melmoth, orsen, cabuts, cap a un punt perdut del seu mapa.”(Del pròleg de l’obra escrit per Ernest Marcos)Llibre guanyador del Primer Premi de Poesia Joan Perucho Vila d’Ascó, 2006