Les pensions han ocupat un lloc molt important en el paisatge social de la Catalunya contemporània. En la precarietat pròpia dels temps de postguerra, els hotels estaven reservats a les minories, mentre que els treballadors, els viatjants, els estudiants i, en general, la gent que s’havia de desplaçar tenien sempre el referent d’una pensió ecomanada. Els qui s’hi aplegaven generaven una comunitat singular. De les converses i discussions de sobretaula, de la convivència i de la imaginació dels dispesers, han sorgit anècdotes de tota mena que han passat a formar part de l’anecdotari de moltes famílies.En Picanyol comparteix amb el lector les experiències viscudes quan la seva mare va obrir una pensió al carrer Joies, 20, al Moià dels anys cinquanta del segle passat; entre els set i els catorze anys, va fer de noi dels encàrrecs mentre anava agafant afició a ser ninotaire. Els dispesers feien la seva sense parar atenció en aquell nen reservat que guardà en la memòria el que ara ens ofereix aquest llibre. Les bromes que es feien entre els hostes; les baralles provocades per un mestre una mica fatxenda i enredaire; les situacions de risc d’aquell encarregat de la pedrera que guardava la pólvora sota el llit; el brigada de la Guàrdia Civil que vivia dalt de la pensió...El lector té a les mans un llibre de molt bon llegir, fresc i àgil, hilarant en alguns moments, però també tendre i entranyable, com no podia ser d’una altra manera el retrat d’aquella època que ha marcat més d’una generació.