He tingut l’oportunitat d’experimentar personalment les ideologies del mal. És una cosa que mai no s’esborra de la memòria. Primer fou el nazisme. El que es va poder veure durant aquells anys ja va ser terrible. Però molts dels aspectes del nazisme no es podien veure durant aquell període. No tothom s’adonava de la vertadera magnitud del mal que planava damunt d’Europa, ni tan sols molts de nosaltres, que érem al centre mateix del remolí. Vivíem sotmesos en una gran erupció del mal i només de manera gradual ens vam anar adonant de les dimensions reals de la situació, perquè els responsables miraven d’amagar a tot preu els seus crims als ulls del món. Tant els nazis, durant la guerra, com els comunistes, després, a l’Europa oriental, van intentar ocultar davant l’opinió pública mundial allò que feien (...). Més tard, un cop va haver acabat la guerra, vaig pensar per dins: Déu va concedir al hitlerisme dotze anys d’existència i, un cop exhaurit aquest termini, el sistema va sucumbir. Tot fa pensar que aquest fou el límit que la Divina Providència va imposar a una bogeria com aquella (...). Si el comunisme ha sobreviscut més temps i té alguna perspectiva més de desenvolupament, pensava interiorment, hi ha d’haver un sentit que ho justifiqui (...). El que es podia pensar és que, en certa mesura, aquest mal també era necessari per al món i per a l’home. En efecte, en determinades circumstàncies de l’existència humana sembla que, en cert grau, el mal és útil perquè afavoreix les ocasions per al bé. No va ser precisament Johann Wolfgang Goethe qui va qualificar el diable com una part d’aquella força que sempre desitja el mal i que sempre fa el bé?