Els somnis reprèn el fil del darrer llibre de Miquel Bauçà, Els estats de connivència (2001), i tanca la trilogia iniciada amb El canvi (1998). Escrit a cavall entre el poema-discurs i el diccionari versificat, Els somnis ens submergeix en un gènere poètic ben particular, ple desclats de lucidesa, destirabots genials, dintuïcions difícils de sistematitzar. El dispositiu dels somnis, explica Bauçà, és allò menys cultural i, per tant, allò més digne. De somiar no se naprèn a lescola ni amb les mares. Ve donat, com ve donat el cervell amb les seves neurones. Els somnis són lúltim refugi que tenim per viure lliurement la nostra humanitat i la seva qualitat narrativa és la font duna creativitat suprema. Molt madmira, escriu Bauçà, que la gent necessiti anar al cinema, al futbol o ca un amic, viatjar fins a Sud-àfrica o casar-se un altre cop. No ho he après a cap escola, menys encara a un manual. Mimagino que els qui tresquen és per vici o han vist que tothom fa aquestes coses. Tot això sacabarà quan es pugui mirar els somnis.