L’estiu de 1914, en esclatar la Primera Guerra Mundial, Santiago Rusiñol va començar a escriure -dins del Glosari que publicava a L’Esquella de la Tor-ratxa-, una sèrie d’articles amb el títol d’Espurnes de la guerra. Les espurnes se centren a defensar França, que Rusiñol considerava l’expressió màxima de l’art i de la civilització europea, davant l’amenaça de l’expansionisme alemany, que hi apareix retratat de forma pròxima a la caricatura. Però són també un atac als qui, a Espanya, es proclamen ‘neutrals’, la figura dels quals Rusiñol identifica amb la del seu senyor Esteve. En aquest volum -on les espurnes apareixen aple-gades per primer cop- es recullen també les crò-niques que Rusiñol va publicar, la tardor de 1917, amb el títol de Deu jorns al front italià, i on narra, amb un punt d’humorisme que no amaga l’horror de la guerra, la visita que va fer, juntament amb un reduït grup d’intel.lectuals espanyols com Unamuno, Castro i Azaña, al front de Trieste.