Es va quedar petrificat de la ràbia. Va anar de ben poc que no sarrupís i els llancés una pedra. Així doncs, se li havien escapat, però amb quin engany més baix i més vil! Que la seva mare mentia, ho sabia des dahir. Però que pogués ser prou desvergonyida per no fer cas duna promesa explícita feia a miques el seu últim vestigi de confiança. La vida sencera li resultava incomprensible, ara que veia que les paraules, darrere de les quals havia suposat que es trobava la realitat, només eren bombolles de colors, que sinflaven i esclataven per dissoldres en el no-res. Però quin secret més terrible devia ser aquell que feia que els adults arribessin fins i tot a enganyar-lo a ell, un nen, i marxessin damagat, com si fossin criminals!