L’home que aquesta nit neguiteja la meva memòria té cinquanta anys. Està malalt. És jueu. ¿Com deu haver pogut suportar el terror alemany? Per poder imaginar que encara respira, he de suposar-lo ignorat per l’invasor, secretament emparat per la magnífica muralla de silenci dels pagesos del seu poble. Només imaginant-lo així, crec que encara és viu. Només així, passejant lluny, però dins l’imperi de la seva amistat sense fronteres, em puc sentir un viatger, no un immigrant. Perquè el desert no és allà on us penseu. El Sàhara és més viu que una capital, i la ciutat més sorollosa es buida si els pols essencials de la vida estan desimantats.