Qui diu modernitat pensa llibertat, igualtat, democràcia, i considera que tot va bé. Aquest llibre vol mostrar-nos que les coses no són tan senzilles. Perquè si bé la modernitat sha estès progressivament a occident des de fa dos segles, sha embalat, a partir dels seixanta, fins a canviar subtilment de naturalesa. Daquí la paradoxa del nostre món: en aparença, els drets de 1home triomfen quan en realitat són metòdicament buidats de tota substància per la seva mateixa radicalització. I 1home modern es troba aïllat i entrampat. De dret, es sent orgullós de la seva autonomia; de fet, és desposseït del seu ésser i posat sota vigiláncia. El gran art del nostre temps és donar al conformisme el rostre de la llibertat. En aquest llibre irònic i profund en el qual 1agudesa de 1anàlisi va acompanyada dun llenguatge planer i precís, no hi trobareu ni la polèmica partidista ni lamentacions estèrils. Philippe Bénéton ha meditat molt a fons Tocqueville. Tot seguint-ho, no té altra ambició que esbossar un quadre, però aquest quadre és una bona guia per al discerniment. Alternant el raonament i lapòleg, lautor oposa el que anomena les dues versions de la realitat política i social: una versió substancial, que creu que respon a les aspiracions essencials de lésser humà i que per tant es preocupa de les finalitats, i una versió procedimental, que només es preocupa de les regles del joc i desemboca en un buit désser. Loriginalitat i 1audàcia de les conclusions sorprendran més dun lector. Estan, però, molt exactament, en la línia daquest assaig: indiferent al que hom en pugui dir, però realment preocupat per arribar, més enllà dels conformistes, a la comprensió dallò que és just.