¿Què tenen en comú les «Esquerdes» i els «Tres homes que esperen» dÀngels Aymar? Tot i que els homes que es troben en una mena de «no mans land», el desert inhòspit i esquerp, parlen entre ells, es troben i es comuniquen, tot i aquesta interrelació, es podria concloure que ambdues peces ens parlen de i des de la soledat. En el cas d»Esquerdes», la proposta escènica, lestructura dramàtica, és evident. Tres monòlegs que dalguna manera sencadenen, que ens parlen de conjures i desperances frustrades, fins que, en lel·lisió final, un brillant «trompe loeil» que desconcerta lespectador, Aymar acota lespai a la pròpia convenció escènica, una manera de dir que tot es redueix a un exercici destil que només nosaltres podem convertir (o no) en una tragèdia.