El conte és un gènere que molts escriptors han aprofitat per fer un retrat breu, immediat, democions o d?idees. Hoffmann amb el conte fantàstic; Poe, amb el policíac; Borges per explicarnos els seus fantasmes, i Voltaire els convertirà en armes crítiques i iròniques. Gorki ens els presentarà en clau socialista, mentre Txèkhov, com Lampedusa, prefereriran una visió més amable i poètica. El brillant i inesperat recull de contes de Raimon Cuxart, uns relats construïts amb pinzellades ràpides que, com aquells gravats de Hoghart, ens donen un retrat caricaturesc i burleta, emprat per fustigar les contradiccions i les repressions dels personatges que els protagonitzen, connecta amb una tradició literària catalana, que es belluga entre el surrealisme (Algèsia cromàtica, Lart de volar..), lheterodòxia que ens porta la bufada ferèstega de la tramontana (Dubtes de consciència, La hawaiana..), lassaig dissimulat (El Paradís Perdut, El llibre). I tot plegat en un to irònic, lúdic i escèptic, en la millor tradició de Pere Quart, Pla, Calders, Boadella...