Agost de 1963, en una ciutat catalana, episcopal i densament catòlica. El bisbe ha mort i, abans de rebre sepultura, el cos és passejat en processó pels carrers de la ciutat. Rere el fèretre i davant el poble que ho contempla, desfila la comitiva declesiàstics i de jerarques del règim. Mesos després, el narrador observa larribada solemne del nou prelat des del balcó de la casa familiar dels Castells, situada sobre el negoci que regenten: una cereria. És a partir daquests personatges i daquest ambient que la novella ofereix un retrat de la moral i de la sociologia dels anys del franquisme i la seva llarga ombra posterior. Al mateix temps, Cera aporta una reflexió sobre el fer-se i desfer-se de les ciutats que, sota laparent duresa dels materials que les formen, en realitat són malleables i fungibles com la cera. La gran expansió urbana dels anys 60 es va fer sota la dictadura; la del canvi de segle, sha fet en un règim democràtic, però en totes dues han manat el poder del diner i lavarícia de lespeculació. A la manera lampedusiana, Miquel Pairolí ens ofereix un fresc sobre una ciutat on tot ha canviat perquè tot continués igual.