Als poemes que formen La carn que cruix, Bernat Nadal hi convoca la memòria, la literatura, el desig, les pulsions del sexe i de la bellesa, el paisatge de les illes mediterrànies i la noció de cultura entesa com a continuïtat i les contraposa amb linventari de delusions, concessions, pèrdues i derrotes que formen part de la història moral de qualsevol existència humana. Els versos de La carn que cruix es fan càrrec, sovint amb cruesa, del tema de la derrota existencial, però, lluny de lautocomplaença, ens commouen per la seva apel·lació a la dignitat humana, última forma de redempció. Bernat Nadal ens ofereix un llibre de poesia madura, sàvia, alimentada en una llarga tradició que comença amb Homer i arriba fins a Pavese o Damià Huguet, i que amb La carn que cruix troba una actualització brillant.