“Ets a la plaça Eivissa, al cor d’Horta. La boca del metro s’obre al teu davant com un xuclador. Baixes les escales, marques la targeta i fas rodolar el torniquet de la màquina cancel·ladora. Ja ets dins. Suspesa al sostre del passadís, una càmera et fa pensar que algú et veu en algun lloc remot. Una música ambiental, neutra, asèptica, t’acompanya fins a l’andana. El comboi que t’ha de portar d’un extrem a l’altre de Barcelona t’espera amb les portes obertes, amb l’aire de repòs que es respira als començaments de línia”.