I la fusta del vers / amb el tèrmit del viure! Així acaba Flors i carboni, el catorzè llibre de poemes de Josep M. Sala-Valldaura (Gironella, 1947). Dalguna manera,aquesta conclusió en resumeix els camins i els encreuaments: la creació i la perdu rabilitat (la fusta) i la destrucció i la fugacitat (el tèrmit), les paraules (el vers) i lexistència (el viure), amb ladmiració final que és al mateix temps una queixa. Perquè el viatge metafòric del llibre ressegueix el breu temps de la flori da i el llarg procés de la carbonització, laire i lhumus, el jardí sovint enyorat i la selva contaminada de la ciutat del viure.