Daniel Pennac va ser un alumne amb una discapacitat coneguda com a disortografia que li mermava la seva capacitat per retenir informació i era poc apte per a l´aprenentatge de llengües, tant la pròpia com estrangeres. És a dir, no va ser un alumne brillant sinó més aviat el contrari. Gràcies a l´educació que va tenir i al suport dels seus mestres va saber superar-ho i ha acabat convertint-se en professor i escriptor. En aquest text, a mig camí entre la novel·la i la biografia, fa un homenatge als educadors i als nens que sempre han estat els últims de la classe, narrat des de la seva experiència i ple de reflexions pedagògiques.