A mig camí entre la confessió i el testament, Yasmina Reza ha escrit el monòleg lúcid i demolidor d´un home malalt i egoista que viu atrinxerat en un càncer terminal, cansat de les promeses de felicitat que es fabriquen els homes. Però una desolació encara va una mica més enllà: és una crítica, desencisada i edificant, de totes les il·lusions de la vida. Una desolació és una novel.la inclassificable. Si Franz Kafka va escriure La carta al pare, es podria dir que Yasmina Reza ha escrit una carta al fill, una carta igualmente contrària i visceral. Yasmina Reza ha escrit el monòleg lúcid i desencisat d´un pare de família gens exemplar que viu atrinxerat en un càncer terminal, fart de les promeses de felicitat que es fabriquen els seus fills. Amig camí entre la confessió cínica i el testamente desesperat, Una desolació és una diatriba, demolidora i al mateix temps edificant, de totes les dèries i cuites que alimenten la vanitat humana: ser idiota, ser una mica idiota, noi, no és cosa de diletant dels tròpics. No t´equivoquis. Ser una mica idiota, com a consell, només està destinat a les ànimes complexes. Mira, només el torturat, és a dir, dissortadament el contrari del que tu t´esforces a ser, por copsar el matís fraternalment electiu. A un idiota, no se li recomana que sigui una mica idiota. Ni tampoc a un desaprensiu (el seu cosí germà entre nosaltres). Encara menys a un home feliç. Si és que existeix. Hauria preferit que fossis criminal o terrorista, abans que militant de la felicitat.