Un capvespre plujós, mentre camina per la vora del Sena a París, Clamence veu una dona dreta sobre el Pont des Arts, i poc després, en girar-se desquena, sent un xap sord sobre el riu i un crit dauxili esqueixat. Molts anys després, Clamence, personificació del remordiment i la misantropia, rememora aquesta escena assegut a la barra dun bar dAmsterdam, talment com si es trobés davant dun tribunal. Conscient que la sordidesa moral és filla de la sordesa, Clamence confessa els seus abusos de seductor, es justifica davant la desmoralització dels homes i les dones, i exposa, convençut i convicte, les raons de la seva deserció, tots els seus càrrecs i pecats. Albert Camus sinscriu en la tradició moralista francesa de Chamfort i Rousseau. Com si fos el punt culminant duna progressió intel·lectual i moral de lautor, La caiguda presenta, barrejat i destil·lats, el cinisme de lhomicida de Lestranger i els dilemes ètics del metge de La pesta. Una peça imprescindible duna trilogia involuntària que completa el cicle vital de Camus.