És la Terra de cireres del nostre viatger —que, tot i el genèric, no podia ser altre que Bernat Capó —, dolça i refrescant com les cireres mateixes i, també, irònica i angosta com el Barranc de l’Infern, que els fa de columna vertebral, la que ell s’estima i coneix, la que ens presenta als lectors de manera que, no ens deixa remei que emprendre la nostra pròpia ruta a la recerca de les petjades morisques, de la dimensió màgica de la qual ens parla o bé, simple i feliçment, de les cireres.