A El gran Gatsby (1925), la mestria magnífica de Scott Fitzgerald captura la desil·lusió de l’Amèrica de postguerra i la caiguda moral d’una societat obsedida pels diners i l’estatus social. Des d’aquest punt de vista, El gran Gatsby és una de les interpretacions literàries més reeixides (potser la millor) de l’essència d’un temps i un lloc determinats: l’Amèrica de l’època del jazz, l’Amèrica dels feliços anys 20 que acabaria amb el crack del 1929. Però Fitzgerald va molt més enllà: en fer la crònica de la tràgica persecució del somni -una vella història d’amor de joventut- de Jay Gatsby –un ric home de món amb un origen fosc, amfitrió de mil i una festes en la seva gran mansió a West Egg-, Fitzgerald recrea el conflicte universal entre il·lusió i realitat. Publicat per primera vegada en català el 1967 (Col. Balancí 27, i passat a Cangur el 1982) i introbable des de fa temps, ara recuperem, revisada, la traducció de Ramon Folch i Camarasa.