El lector trobarà en les notes als Cants les dates i els llocs de composició i de publicació de cada poema, així com algunes referències sobre el seu context. [...] Obra d’una vida, decantació o reducció d’experiències vitals, resultat d’evolució i creixement intel·lectual, els Cants se’ns revelen més apassionants com més els freqüentem. En ells, d’entrada, hi notem dos corrents creatius. El que ve vehiculat per una tonalitat elevada, carregat amb una textura gramatical classicista, escrit en una tessitura civil i heroica, i el que podríem prendre equívocament com a posterior i com un alliberament de l’altre, romàntic, per dir alguna cosa, més aparentment autobiogràfic, amb una textura més tranquil·la i una notable presència d’efectes de la vida natural i quotidiana. Entendre els dos corrents com la veu acadèmica i la veu pura fóra no haver entès res de Leopardi. Els dos corrents, canzioni i idilli , tal com els va anomenar, creixen junts i es complementen fins a donar el darrer gran Leopardi, el dels anomenats grans idil·lis i el de la poesia que pensa. Canzoni , entès en el sentit petrarquià, no pas amb la connotació popular i lleugera que nosaltres hem acabat donant-li. Narcís Comadira